dimecres, 11 de març del 2015

Característiques del llenguatge radiofònic

 

La paraula

La paraula radiofònica és un dels sistemes expressius de major força estètica i significativa. En moltes ocasions el pes comunicatiu recau exclusivament en l’expressió oral dels locutors.

L’escriptura radiofònica

Tot i que en l’apartat dedicat als gèneres i formats radiofònics ens endinsem en les pautes bàsiques per a l’elaboració i redacció de tot tipus de relats

Hem de tenir molt present que els oients radiofònics fem un exercici perceptiu diferent quan escoltem la ràdio que quan llegim un diari o mirem la televisió. Quan a la ràdio escoltem una notícia no tenim el text davant per llegir-lo o rellegir-lo si no l’hem entès. És per aquest motiu que el procés de percepció i comprensió sonora ha de ser immediat, simultani o quasi - simultani a l’audició –pensem en una audició tradicional de la ràdio, no en l’audició de material enregistrat que podria tornar a ser escoltat -. Per tant els textos radiofònics hauran de facilitar aquesta descodificació i per això esdevenen característiques essencials: que siguen textos de fàcil comprensió, que seguen clars, que ajuden a recordar els elements més importants i, en general, que faciliten una bona retenció global.
També caldrà tenir present que la ràdio és acusmática, és a dir, que la sentim però no veiem allò que genera el so, la font sonora.

Tenint en compte aquestes característiques podem afirmar que els textos que s’escriuen pensant en la ràdio hauran de ser:
  • CLARS: és a dir, de senzillesa expositiva, que no vol dir simples.
  • REDUNDANTS: els textos hauran de redundar en el més important, per tal d’evitar esforços de memorització, i que es puga comprendre el significat global del missatge. No obstant, no s’ha de confondre la redundància amb la repetició exagerada.
ADAPTATS ALS OBJECTIUS COMUNICATIUS: és important que en la preparació dels textos radiofònics es tinga clar a priori quin són els objectius comunicatius, és a dir, a quin tipus de públic s’adrecen per tal d’adaptar-ne continguts i maneres expressives, i quina funció bàsica ha de tenir el text, és a dir, quina és la intencionalitat comunicativa de l’emissor, perquè no és el mateix, per exemple, la voluntat d’informar que la d’entretenir.  

L'expressió oral

L’etapa de verbalització dels textos radiofònics l’hem d’entendre com una etapa d’atribució de sentit i expressivitat a allò que prèviament s’ha escrit per llegir o s’ha guionitzat per explicar amb parla natural i espontània

To

Des d’un punt de vista físic el TO d’un so depèn del nombre d’oscil·lacions o freqüència de vibracions per segon. Així el to d’una veu dependrà del nombre de vegades que vibrin els plecs vocals de la laringe del parlant. Des d’un punt de vista perceptiu el TO l’associem a la sensació d’agut o greu que percebem en escoltar una veu. A major freqüència de vibració el to de la veu serà més agut, a menor freqüència més greu.

Intensitat

Des d’un punt de vista físic la intensitat depèn del grau d’obertura o amplitud dels plecs vocals. A major obertura més intensitat. Des d’un punt de vista perceptiu la intensitat l’associem a la sensació d’energia, de força, del fluix o del fort que sona una veu.Podem controlar la intensitat de la veu incrementant o disminuint la pressió pulmonar

Timbre

Perceptivament el concepte de timbre s’associa a la complexitat del so. És l’element identificador d’un so que en marca la personalitat . Així, dos sons que provenen de dues fonts sonores diferents i, que tenen el mateix to i la mateixa intensitat, són percebuts per l’orella humana com a sons amb matisos diferents.

Hi ha autors que afirmen que, en el cas de la veu humana el timbre es invariable perquè bona part de les ressonàncies (o harmònics) provenen de parts del cos que sempre són estables. Però el timbre de la nostra veu es pot modificar, ja que disposem dels ressonadors nasal i bucal, que són variables i maleables en forma i mida. Penseu, sinó, en la feina que fan els imitadors.

Una segona tècnica d’expressió oral és l’ús adequat de la respiració. En parlar en veu alta o locutar ens cal emprar formes de respiració que evitin la fatiga, que ens garanteixin un bon volum d’aire i que no ens obliguin a una entonació forçada.
Es recomana d’emprar l’anomenada respiració abdominal., que és la de major rendiment, perquè permet recollir major capacitat d’aire en tant que s’espandeix la zona baixa dels pulmons gràcies al control del diafragma i dels músculs abdominals.
Finalment, per a una bona tècnica d’expressió oral caldrà també tenir en compte la velocitat de locució o parla. Hem de ser conscients que cadascú de nosaltres té una velocitat discursiva pròpia que adapta segons la situació comunicativa. No és el mateix llegir un conte, un text informatiu o parlar de forma espontània.

Grup fònic

En el discurs oral la unitat formal mínima amb la que organitzem el text no és la paraula. Quan parlem, ho fem lligant acústicament seqüències o grups de paraules que separem amb pauses. Així, el grup fònic és la seqüència mínima del discurs oral. És el paquet o seqüència de paraules que es troba delimitat per dues pauses.

Pausa

La pausa és el silenci breu que s’insereix en el continuum sonor de la veu. Es tracta d’un silenci entre els grups fònics que no dura més de 3 segons. La pausa serveix com a enllaç ideològic entre les grups fònics, però actua de forma inversa:
  • com més llarga és una pausa, menor és la sensació d’enllaç entre els continguts dels grups fònics.
  • com més breu és la pausa, més vinculació s’estableix entre els continguts.
Òbviament, les pauses responen a dues raons, d’una banda a la necessitat fisiològica que té el parlant de respirar i d’altra a la necessitat de donar significació al text tot indicant i reforçant els valors semàntics dels grups fònics final d’enunciat, inici d’enumeració, etc. El més adequat és fer coincidir amb dues formes de pausa.