La paraula
La paraula radiofònica és un dels sistemes
expressius de major força estètica i significativa. En moltes ocasions
el pes comunicatiu recau exclusivament en l’expressió oral dels
locutors.
L’escriptura radiofònica
Tot i que en l’apartat dedicat als
gèneres i formats radiofònics ens endinsem en les pautes bàsiques per a
l’elaboració i redacció de tot tipus de relats
Hem de tenir molt present que els oients radiofònics fem un exercici
perceptiu diferent quan escoltem la ràdio que quan llegim un diari o
mirem la televisió. Quan a la ràdio escoltem una notícia no tenim el
text davant per llegir-lo o rellegir-lo si no l’hem entès. És per aquest
motiu que el procés de percepció i comprensió sonora ha de ser
immediat, simultani o quasi - simultani a l’audició –pensem en una
audició tradicional de la ràdio, no en l’audició de material enregistrat
que podria tornar a ser escoltat -. Per tant els textos radiofònics
hauran de facilitar aquesta descodificació i per això esdevenen
característiques essencials: que siguen textos de fàcil comprensió, que
seguen clars, que ajuden a recordar els elements més importants i, en
general, que faciliten una bona retenció global.
També caldrà tenir present que la ràdio és acusmática, és a dir, que la sentim però no veiem allò que genera el so, la font sonora.
Tenint en compte aquestes característiques podem afirmar que els textos que s’escriuen pensant en la ràdio hauran de ser:
- CLARS: és a dir, de senzillesa expositiva, que no vol dir simples.
- REDUNDANTS:
els textos hauran de redundar en el més important, per tal d’evitar
esforços de memorització, i que es puga comprendre el significat global
del missatge. No obstant, no s’ha de confondre la redundància amb la
repetició exagerada.
ADAPTATS ALS OBJECTIUS COMUNICATIUS: és
important que en la preparació dels textos radiofònics es tinga clar a
priori quin són els objectius comunicatius, és a dir, a quin tipus de
públic s’adrecen per tal d’adaptar-ne continguts i maneres expressives, i
quina funció bàsica ha de tenir el text, és a dir, quina és la
intencionalitat comunicativa de l’emissor, perquè no és el mateix, per
exemple, la voluntat d’informar que la d’entretenir.
L'expressió oral
L’etapa de verbalització dels textos
radiofònics l’hem d’entendre com una etapa d’atribució de sentit i
expressivitat a allò que prèviament s’ha escrit per llegir o s’ha
guionitzat per explicar amb parla natural i espontània
To
Des d’un punt de vista físic el TO d’un so depèn del
nombre d’oscil·lacions o freqüència de vibracions per segon. Així el to
d’una veu dependrà del nombre de vegades que vibrin els plecs vocals de
la laringe del parlant. Des d’un punt de vista perceptiu el TO
l’associem a la sensació d’agut o greu que percebem en escoltar una veu.
A major freqüència de vibració el to de la veu serà més agut, a menor
freqüència més greu.
Intensitat
Des d’un punt de vista físic la intensitat depèn
del grau d’obertura o amplitud dels plecs vocals. A major obertura més
intensitat. Des d’un punt de vista perceptiu la intensitat l’associem a
la sensació d’energia, de força, del fluix o del fort que sona una veu.Podem controlar la intensitat de la veu incrementant o disminuint la pressió pulmonar
Timbre
Perceptivament el concepte de timbre s’associa a la
complexitat del so. És l’element identificador d’un so que en marca la
personalitat . Així, dos sons que provenen de dues fonts sonores
diferents i, que tenen el mateix to i la mateixa intensitat, són
percebuts per l’orella humana com a sons amb matisos diferents.
Hi ha autors que afirmen que, en el cas de la veu humana el timbre es
invariable perquè bona part de les ressonàncies (o harmònics) provenen
de parts del cos que sempre són estables. Però el timbre de la nostra
veu es pot modificar, ja que disposem dels ressonadors nasal i bucal,
que són variables i maleables en forma i mida. Penseu, sinó, en la feina
que fan els imitadors.
Una segona tècnica d’expressió oral és l’ús adequat de la respiració. En
parlar en veu alta o locutar ens cal emprar formes de respiració que
evitin la fatiga, que ens garanteixin un bon volum d’aire i que no ens
obliguin a una entonació forçada.
Es recomana d’emprar l’anomenada respiració abdominal.,
que és la de major rendiment, perquè permet recollir major capacitat
d’aire en tant que s’espandeix la zona baixa dels pulmons gràcies al
control del diafragma i dels músculs abdominals.
Finalment, per a una bona tècnica d’expressió oral caldrà també tenir en
compte la velocitat de locució o parla. Hem de ser conscients que
cadascú de nosaltres té una velocitat discursiva pròpia que adapta
segons la situació comunicativa. No és el mateix llegir un conte, un
text informatiu o parlar de forma espontània.
Grup fònic
En el discurs oral la unitat formal mínima amb la
que organitzem el text no és la paraula. Quan parlem, ho fem lligant
acústicament seqüències o grups de paraules que separem amb pauses.
Així, el grup fònic és la seqüència mínima del discurs oral. És el
paquet o seqüència de paraules que es troba delimitat per dues pauses.
Pausa
La pausa és el silenci breu que s’insereix en el
continuum sonor de la veu. Es tracta d’un silenci entre els grups fònics
que no dura més de 3 segons. La pausa serveix com a enllaç ideològic
entre les grups fònics, però actua de forma inversa:
- com més llarga és una pausa, menor és la sensació d’enllaç entre els continguts dels grups fònics.
- com més breu és la pausa, més vinculació s’estableix entre els continguts.
Òbviament,
les pauses responen a dues raons, d’una banda a la necessitat
fisiològica que té el parlant de respirar i d’altra a la necessitat de
donar significació al text tot indicant i reforçant els valors semàntics
dels grups fònics final d’enunciat, inici d’enumeració, etc. El més
adequat és fer coincidir amb dues formes de pausa.
